Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna

NOBLES, PATRIMONIS I CONFLICTES

A LA VALÈNCIA MODERNA

ESTUDIS EN HOMENATGE A LA PROFESSORA

CARME PÉREZ APARICIO

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Dels textos: els autors, 2018

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2018

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Letras y Píxeles, S. L.

Fotocomposició i maquetació: Letras y Píxeles, S. L.

Coberta:

Il·lustració: Jean Laurent, Palau de la Generalitat (València) en 1870

Diseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-9134-337-0

ÍNDEX

PRESENTACIÓ

LA FUNDACIÓ DE VILAFRANQUESA SOBRE LES TRACES DE CRISTÒFOR ANTONELLI, María Jesús Gimeno Sanfeliu

EL ANTIGUO PALACIO DE LOS CONDES DE ALMENARA. ACTUAL MUSEO DE LA CIUDAD DE VALENCIA, Ricardo Santarrufina Romero

ESPAI DOMÈSTIC I VIDA PRIVADA DELS SENYORS DE GUARDAMAR (1660-1755), Frederic Barber Castellà

LITIGAR PER LA TERRA: LA CONSTRUCCIÓ DEL PATRIMONI SENYORIAL DELS COMTES DEL REAL (SEGLES XVI-XVIII), Xavier Úbeda i Revert

L’ESCRIPTURA D’ORDENANCES DE REG AL SEGLE XVIII I EL PROTAGONISME DELS ELETS. EL CAS DE CASTELLÓ DE LA PLANA, Cristian Pardo Nàcher

ELS PUJALT D’ALZIRA: DE LLAURADORS BENESTANTS A SENYORS DE VASSALLS, Vicent M. Garés Timor

LA VIDA PRIVADA DE DON ALONS DE CARDONA, PRIMER MARQUÈS DE CASTELLNOU (1600-1659). ESTRATÈGIES MATRIMONIALS I PATRIMONIALS AL SI D’UNA CASA NOBILIÀRIA, Maria Salas Benedito

LOS ROIG DE VALENCIA EN EL SIGLO XVIII: LA SUPERVIVENCIA DEL LINAJE, Enric Marí García

NOBLES I PLEBEUS IL·LEGÍTIMS. LES LEGITIMACIONS PER RESCRIPTE DEL PRÍNCEP EN LES CORTS DE 1604, Marisa Muñoz Altabert

DE FRAILES, MORISCOS Y OTRAS VICISITUDES DOMINICANAS. EL PADRE DAMIÁN FONSECA (1573 – †1633), Emilio Callado Estela

TIEMPOS VIOLENTOS. LAS CONFLICTIVAS RELACIONES INSTITUCIONALES, MILITARES Y SEÑORIALES DE DON JUAN BOÏL DE ARENÓS, Guadalupe Pérez Torregrosa

LA CEGA FÚRIA D’UNA PASSIÓ, ORGULL I DEFENSA DE L’HONOR. EL BÀNDOL DEL MARQUÉS DE QUIRRA (1651-1653), Vicente Sanz Viñuelas

OPORTUNITATS I AFLICCIONS INDIVIDUALS A LA GUERRA DE SUCCESSIÓ. JOSEP CERNESIO, UN NOBLE A LA CRUÏLLA DINÀSTICA (1705-1714), Josep San Ruperto Albert

¿UNA LIBRERÍA PARA SU MAGESTAD? LA CONFISCACIÓ DE LA BIBLIOTECA DEL COMTE DE CERVELLÓ, Amparo Felipo Orts

PERFIL DELS AUTORS

PRESENTACIÓ

Amparo Felipo Orts Universitat de València

La profunda renovació de la disciplina històrica durant els últims decennis s’ha vist acompanyada –i ha impulsat– d’una veritable proliferació d’estudis sobre la noblesa durant a l’edat moderna de la qual la historiografia valenciana no ha volgut romandre al marge. Participant d’aquest anhel, sota el títol de Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna reunim catorze treballs, que aprofundeixen en les elits nobiliàries de València des de perspectives molt diverses. Obrin les pàgines del volum un conjunt d’estudis que, interessats pels habitatges nobles, ens permeten assistir a la fundació de Vilafranquesa, visitar l’antic palau dels comtes d’Almenara o endinsar-nos en l’espai domèstic dels senyors de Guardamar. També trobarem els comtes del Real litigant per la terra o als regants de Castelló de la Plana elaborant les seues ordenances. Però si el patrimoni i el seu acreixement se situen en la base d’aquests treballs, serem així mateix testimonis dels mecanismes d’ascens social desplegats per la nissaga dels Pujalt durant el segle XVI, del marquès de Castellnou en el XVII i dels descendents de Jaume Roig en el XVIII, així com de nobles i plebeus il·legítims, que cercaran en la seua legitimació la via d’integració familiar. Paral·lelament, assistirem a les polèmiques literàries entorn de l’expulsió dels moriscs provocades pel dominic Fonseca i ens aproparem a la conflictivitat nobiliària derivada de les difícils relacions de don Joan Boïl o de l’apassionament del marquès de Quirra. Conclourem el nostre recorregut situant-nos davant la Guerra de Successió, observada des de la doble mirada de l’opció política del comte de Parcent i de la confiscació de la biblioteca del comte de Cervelló.

Dins d’aquest marc, M.^a Jesús Gimeno analitza el paper que van jugar els diferents actors en la construcció de nova planta del lloc de Vilafranquesa, començant per Damián Miralles, síndic de la ciutat d’Alacant, persona influent que va participar en diferents esdeveniments emblemàtics per a la ciutat –com ara la reactivació de la construcció del pantà de Tibi–, gran coneixedor dels beneficis i millores que per a les terres de l’horta d’Alacant suposaria i, per tant, l’autèntic ideòleg i impulsor del projecte. Però, més enllà d’això, mostra com la idea va ser aprofitada per Pedro Franqueza, secretari d’Estat i home de confiança del totpoderós favorit, duc de Lerma, qui no sols va utilitzar la seua influència política per a impulsar el finançament i finalització de la presa de Tibi amb les seues corresponents canalitzacions, sinó que va aconseguir que arribara més aigua a les terres que acabava de comprar. Terres del Palamó i Orgègia sobre les quals, a l’espera que arribara la tan anhelada aigua, duria a terme un procés de transformació agrària basada en el cultiu de la vinya destinada a la comercialització a través del port d’Alacant, moreres per a la fabricació de la cotitzada seda, ametlers per als típics dolços d’Alacant i, com no podia ser de cap altra manera, cereals per a l’autoconsum. Una modificació del paisatge agrari, sens dubte, però també una transformació urbana de primer ordre, amb la construcció de nova planta de la vila. I ací és on intervé Cristòfor Antonelli, enginyer militar en el Regne de València, autor de les traces, dibuixos, plantes i alçats de Tibi i també del lloc de Santa Magdalena, que acabaria rebent el nom del seu fundador, Vilafranquesa. A partir d’aquests dibuixos o traces, l’autora estudia l’evolució de l’emplaçament, la construcció del lloc, el perquè d’aqueixa ubicació, els costos de la dita construcció o els problemes i canvis en l’execució. Això li permet observar com, en poc més de cinc anys (1590-1595), unes terres poc rendibles i sense a penes població es convertiren en heretats a ple rendiment, regades per l’aigua nova del pantà i amb emfiteutes que pagaven al nou senyor, Pedro Franqueza.

L’estudi de Ricardo Santarrufina es fa ressò que la recuperació de part del patrimoni arquitectònic valencià i la seua posada en valor ha permès rescatar per a l’ús i gaudi de la ciutadania espais carregats d’història que aprofundeixen en les nostres més profundes arrels. Un bon exemple d’açò el troba en el Museu de la Ciutat de València. Tractar de desvetllar de quina manera es va gestar la seua construcció, amb quin propòsit es va edificar i els qui la van habitar el porta a indagar sobre una de les famílies de les elits dominants com eren els Próxita, un llinatge d’origen napolità que es va assentar a València al principi del segle XIII. Introduir-se en l’objecte de la seua recerca el porta a abordar la problemàtica creditícia sustentada sobre la propietat de les parcel·les urbanes. Però, molt especialment, a aprofundir en els inventaris post mortem com a font per al coneixement i estudi de la cultura material i, al seu torn, com a mitjà auxiliar per a la reconstrucció dels espais domèstics de tan emblemàtic edifici.

Sense abandonar la vessant patrimonial i immobiliària, Frederic Barber prefereix endinsar-se en el interior de la casa de la família Miranda que, originària d’Oliva, va protagonitzar durant el segle XVII un interessant procés d’ascensió social i d’acumulació de riquesa. El seu estudi mostra com Enric de Miranda, fill d’un mestre de camp i prestador, esdevingué el veritable artífex de la dinastia en convertir-se en senyor de Guardamar, cavaller, tresorer de la Batllia i fundador d’un vincle amb el seu ingent patrimoni. Però també que part de la fortuna aconseguida serà invertida en adoptar un determinat estil de vida que imita la dels nobles titulats. En aquest context, la compra d’un immoble per a la nissaga així com la necessària adquisició de nombrosos béns mobles de qualitat conformen l’espai més íntim i privat d’aquesta elit benestant. Els carruatges, les joies, el parament, la roba personal però també el servei domèstic són els símbols més tangibles de la cultura material familiar de tres generacions de senyors (1660-1755). Ultra això, la inversió feta en art, condiciona una determinada pràctica cultural presidida per la necessitat d’afermar-se com a nobles i acumular prestigi. La col·lecció pictòrica adquirida respon a la difusió d’un determinat missatge ideològic en la línia del Concili de Trento, de patronatge de les institucions religioses més properes i de foment de la pietat de caràcter local. També, i en menor mesura, detecta un creixent gust, amb el pas del temps, per les representacions profanes i pels retrats. D’altra banda, la biblioteca familiar apunta a la necessitat d’una formació de caràcter científic i tècnic dels senyors de Guardamar per a poder dur endavant amb èxit els seus negocis financers.

Encara que els patrimonis nobiliaris es van diversificar enormement al llarg de l’edat moderna, les senyories i les rendes que se’n podien obtenir van continuar sent un puntal fonamental en l’economia de moltes famílies de la noblesa valenciana i, fins i tot, el principal. Javier Úbeda demostra que aquest va ser el cas dels Calataiud, comtes del Real des del 1599. El seu treball incideix en què, tot i partir d’unes petites baronies – el Real i Montserrat– que els seus avantpassats havien comprat al principi del segle XV, els membres d’aquest llinatge desplegaren una acurada política matrimonial i de recurs als vincles que els permeté acumular amb el pas del temps una extensa nòmina de senyories i títols. No debades, a mitjan segle XVIII el patrimoni senyorial dels comtes del Real era un dels més importants del regne de València. Això no obstant, les pretensions dels Calataiud per expandir les seues possessions toparen contínuament amb els interessos paral·lels d’altres personatges i llinatges que perseguien el mateix; uns conflictes que es traduïren en un recurs constant i permanent als tribunals de justícia. Des d’aquest punt, l’estudi de la multitud de processos generats li permet traure a relluir una gran diversitat d’arguments, recursos i estratègies –en les quals s’entremesclaven vincles, testaments, matrimonis, genealogies o judicis paral·lels– a través dels quals es desenvolupava una lluita infatigable per la possessió de la terra i, sobretot, per unes rendes que els permetrien mantenir i millorar el seu nivell de vida.

Per la seua banda, Cristian Pardo tracta de desvetllar les motivacions, els procediments i els actors que participaren en la redacció de les ordenances de reg de Castelló de la Plana al segle XVIII. La seua aportació principal serà la de no centrar-se únicament en el text definitiu de 1784, tot i aportant nous documents alhora que reconstrueix els factors –tant polítics com econòmics– que hi anaren interactuant i influint durant més de setanta anys. Aquest llarg i complex recorregut anirà més enllà de l’interès local, ja que li permetrà aportar noves fonts per tal de comparar les diferències i similituds existents entre els regadius valencians de govern municipal i els autònoms. Això li permet comprovar com en el procés de redacció de les ordenances hi havia alguns elements característics de l’Horta de València –com ara les assemblees– que també estaven presents als regadius de gestió municipal. Observa igualment certes semblances respecte als actors que protagonitzaren aquests processos en ambdós casos, essent els elets l’exemple més clar. Finalment, analitza el contingut del text definitiu, per tal de delimitar les seues innovacions, alhora que reconstrueix la tradició escrita dels capítols que formaren part de texts normatius anteriors.

Des de la propietat i els patrimonis, altres treballs en transporten a un dels fenòmens més característics de l’època moderna, el desig d’ascens social. És el cas del que Vicent Garés dedica a la nissaga dels Pujalt, una de les que més ràpidament va ascendir durant el segle XVI. Tant va ser així que en només tres o quatre generacions van passar de llauradors benestants a senyors de vassalls. Com mostra l’autor, açò va ser possible, d’una banda, gràcies a la posició sociopolítica que l’incipient llinatge va saber prendre a la vila d’Alzira. No debades, el que començà amb la compra d’escrivanies i l’aposta decidida per una educació en drets acabà per cristal·litzar en l’adjudicació d’una advocacia fiscal a Francesc-Joan Pujalt, a la qual se li van sumar aviat la concessió de la familiatura del Sant Ofici i la condició de ciutadà. Ni dir cal que un cop obertes les portes del Consell de la vila l’estirp hagué de prendre part en la lluita de bàndols. No debades, els Pujalt van fer costat als Valero. D’altra banda, val a dir que en el terreny econòmic l’ascens social dels Pujalt va estar íntimament lligat al comerç i al contraban, tot arrodonint-lo després amb la possessió de molins. En eixe sentit, no es pot negar que el producte estrella fou la seda –matèria que van traure sovint sense pagar els impostos– però també hi va haver tractes més o menys lícits amb forments a Castella, cavalls vinguts del Bearn o França, llavor de cuc portada al nord d’Itàlia... Cal dir també que la major part d’aquestes transaccions no es feien en primera persona, sinó mitjançant xarxes de clienteles polivalents. Aquest dinamisme fou el que portà Pere Pujalt, fill de Francesc-Joan, a maridar amb la unigènita dels Esparça, una altra família de ciutadans de la ciutat de València, que eren senyors de Montortal, un petit llogaret inscrit en el terme jurisdiccional de la vila d’Alzira.

En aquesta mateixa línia, l’estudi de Maria Salas té com objectiu analitzar la vida familiar de don Alons de Cardona, Borja i Milà, membre d’una de les branques secundàries de la nissaga dels Cardona que experimentarà, cap a la segona meitat del Sis-cents, un important ascens social. Partint de la seua infantesa i la prematura mort de la seua mare –de la qual és declarat hereu universal– l’autora se proposa estudiar l’esdevenir de la seua vida personal, especialment des que son pare rebera en herència la baronia de Castellnou. Però, si més no, el fet més cridaner va ser el casament sense capitulacions matrimonials ni dot amb Jerònima d’Alagó, filla dels marquesos de Villasor, així com els inconvenients derivats a l’hora de cobrar la legítima i redactar el seu testament. Circumstàncies aquestes, que no solament condicionaren la seua posició socioeconòmica, sinó també la política matrimonial i patrimonial que va aplicar tant a les seues segones noces, com amb els seus descendents, tenint sempre com horitzó el desig d’ennobliment. És per això que, al llarg d’aquestes pàgines, se proposa demostrar la importància d’aquestes estratègies per a la posterior projecció política de don Alons i el destí escollit, tot i que de vegades imposat, per a cadascun dels membres de la casa. Amb aquestes premisses pretén constatar com, sovint, la cerca dels convenients vincles socials i familiars, a més de proporcionar prestigi social, portaven de la mà un conjunt de sacrificis econòmics en benefici de la consolidació del llinatge.

Un seguiment de trajectòria familiar de més llarga durada és el que presenta Enric Marí. En el seu cas, l’estudi del llibre de família dels Roig de València, iniciat en 1688 per don Francesc Roig i Dou (València, 1631-1692) li ha permès reconstruir la genealogia d’aquesta família valenciana, des de la mort del fundador del vincle en 1692, fins a pràcticament els nostres dies. La continuació de les escriptures en aquest llibre memorial l’informa que els hereus del vincle creat en 1692 per don Francesc Roig van ser el seu net, don Francesc Roig i Ginart, fill primogènit de don Vicent Roig i Moliner i donya Flor Ginart, i el fill d’aquest, don Francesc Roig i Deona. Mort en 1783 sense descendència, el vincle va passar al seu cosí, l’advocat don Joan Baptista Roig i Aguirre i al seu primogènit, don Francesc de Paula Roig i Brisa. Partint d’aquestes premisses, en aquestes pàgines recopila les dades dels descendents de l’autor del llibre de família al llarg del segle XVIII i mostra com les seues relacions familiars i socials vénen marcades per l’anhelada llibertat buscada al marge dels convencionalismes de l’època del fill del fundador, don Vicent Roig, les escasses dades aportades pel net Francesc Roig i Ginart, la tornada a les elits valencianes en la figura del besnet Francesc Roig i Deona, el desenllaç del matrimoni d’aquest amb la seua segona esposa, Mariana Mayor i Ruiz de Liori i les conseqüències patrimonials del seu testament.

També la família se situa en la base de l’anàlisi de Marisa Muñoz, tot i que des d’una perspectiva tan diferent com la de la legitimació. Un estudi que té el seu punt de partida en les Corts celebrades a la ciutat de València l’any 1604, on nobles i plebeus presentaren les seues sol·licituds per a legitimar als seus fills il·legítims. Assumida la paternitat i atorgat el consentiment dels fills legítims, només calia un acte d’autoritat del rei per a aconseguir la mateixa equiparació jurídica que gaudia la descendència legítima. Amb aquest nou estatus, el fill il·legítim de la noblesa s’integrava en la família i en el llinatge com a un engranatge més en l’estratègia del grup. La legitimació per rescripte del príncep permetia al fill natural i a l’espuri l’accés a l’herència del pare. Per al natural, d’una forma més completa que si la legitimació s’haguera aconseguit mitjançant el matrimoni dels progenitors. Per a l’espuri, nascut d’una relació reprovada pels Furs i prohibida per l’Església, ser legitimat pel rei suposava, a més, evitar una legislació foral restrictiva i contrària a la seua legitimació. El treball mostra que, amb el 90,6% de sol·licituds resoltes afirmativament, Felip III va donar bon compte de la seua magnanimitat, la qual, a efectes de les eixutes arques reials, s’havia de traduir en uns 174.350 sous en concepte del dret de segell estampat sobre les certificacions de legitimació. Un ingrés tan sucós no podia deixar de ser recaptat, ni permetre que cap beneficiat eludira el seu pagament. D’una part, per ser-ne un frau a l’erari reial. D’altra, perquè sense l’imprescindible segell el document que certificava la legitimació mancava de total validesa. En el 1610, la Real Pragmática sobre la cobrança del derecho del sello de la Real Cancillería de Aragón ja va posar sobre avís la necessitat d’ordenar possibles irregularitats. En 1617, però, el frau va quedar constatat i un dels possibles focus cercat al voltant de Francesc Pau Alrreus, l’escrivà de manament encarregat de lliurar les certificacions. En la segona meitat del segle XVII, la qüestió encara cuejava, amplificada ara amb les noves fornades de legitimacions de les Corts del 1626 i 1645.

Des dels nobles i plebeus il·legítims, Emilio Callado ens trasllada al món dels religiosos de la mà de la interessant figura del dominic portugués fra Damián Fonseca (Lisboa, 1573-†Roma, 1633 ). Al seu estudi es fa ressò que la seua personalitat va acabar sent aombrada per la més coneguda de les seues obres, Iusta expulsión de los moriscos de España, apareguda al començament de la segona dècada del Sis-cents. Observa al respecte que des que el seu paisà D. Barbosa li dedicara a mitjan segle XVIII una breu ressenya biogràfica, autors posteriors s’han limitat a reproduir aquelles línies més o menys literalment. Ningú fins ara, no obstant això, havia aprofundit en la vida del pare Fonseca, sobretot en la seua faceta política, ja al servei de la corona, ja al de la cúria pontifícia o l’orde dominicà. Com tampoc en les vicissituds que van envoltar l’activitat literària per ell desenvolupada arran de la diàspora morisca. Aspectes tots ells que conformen el fil conductor del seu estudi.

També la vessant conflictiva vinculada al bandolerisme i als bàndols troba el seu espai en aquest volum. Així, en el context de la tensió social provocada per les bandositats durant el regnat de Felipe II, Guadalupe Pérez s’interessa per la figura de don Joan Boïl d’Arenós, noble integrant d’un llinatge que va gaudir de possessions tant en el regne d’Aragó, en el qual va ostentar el títol de baró de Boïl, com en el de València, en el qual va ser senyor de Borriol i d’Alfafar. En la dècada de 1560, en Boïl, va caminar barrejat amb bandolers, dels quals es va servir per a recuperar la baronia, donada la ineficàcia i lentitud de la justícia aragonesa. Felip II li va condonar les seues «passions» a canvi que formara un terç per a anar a la guerra de Granada. Anys després, a València, va tenir enfrontaments amb misser Grau, jutge oïdor de la Real Audiència, per acusacions mútues de pertinença a bàndols rivals, la qual cosa va eixir a relluir en el judici de residència a què va ser sotmès Grau durant la visita del regent del Consell, Miguel Juan Quintana. Finalment, i com a espernetec de la tensió generada per la disputada jurisdicció del lloc de Benetússer amb don Giner Rabaça de Perellós, un veí d’Alfafar anomenat Pedro Andrés, va intentar lliurar-se de la seua condició de vassall de don Joan. Fracassada la seua obstinació judicial, va passar a majors cometent un frustrat intent d’assassinat del seu senyor. La seua història constitueix, com evidència l’autora, un traç més dels molts que retraten el nivell de violència que va esguitar el paisatge social de la Corona d’Aragó en la segona meitat del segle XVI.

Una mostra més de la conflictivitat nobiliària a la València del Sis-cents i de l’oposició a la política autoritària de la monarquia és la que ofereix Vicente Sanz. En aquest cas, el protagonista és don Joaquim Carròs de Centelles i Calatayud, marqués de Quirra i Nules, qui es vorà immers en dos altercats: un desafiament contra un noble rival, el marqués de Villasor; i un enfrontament contra el virrei de València, el duc de Montalto, també rival i enemic seu. En ambdós casos l’enemistat venia de lluny, bé per qüestions de preeminències, bé per motius econòmics. Ara bé, tant en un com en altre cas es pot observar la solidaritat nobiliària i les fortes relacions familiars i d’amistat, conformant fins i tot un bàndol nobiliari enfrontat, que va alterar la tranquil·litat de la ciutat de València i es va oposar obertament al virrei per una qüestió d’honor. A més, l’autor ens ofereix una carta de desafiament, que és una magnífica mostra d’un document dels quals n’hi ha pocs conservats. En definitiva, i com assenyala al títol, un exemple de la sensibilitat i la fúria que presidia les reaccions d’alguns nobles quan se’ls contrariava o quan trobaven una excusa per a venjar-se dels seus enemics i rivals, en una evident pretensió d’exhibició del seu poder.

Tampoc podia faltar en un volum d’aquestes característiques alguna aportació relacionada amb la Guerra de Successió a la Monarquia Hispànica, un esdeveniment que la més recent historiografia ha revisat des de diversos punts de vista, com ara la política internacional, la contesa bèl·lica, les seues conseqüències econòmiques i socials o la configuració política en el trànsit d’una dinastia a altra. Entre ells, sense dubte, un dels aspectes claus fou la conformació de grups partidaris els dos candidats a la corona, Felip d’Anjou i l’arxiduc Carles d’Àustria, que va condicionar les posicions dels diferents territoris de la Monarquia, però també dels seus grups socials. Precisament, al País Valencià la noblesa territorial va recolzar majoritàriament al Borbó, tot i que part dels seguidors no van dubtar en manifestar la seua oposició a algunes de les actuacions derivades de la política del francès. Aquest és l’aspecte en què vol incidir Josep San Ruperto en el seu treball a través del cas d’estudi del comte de Parcent, Josep Cernesio, i la seua trajectòria individual abans, durant i després del conflicte. Se proposa així respondre a diferents qüestions, com ara les aspiracions, la cerca d’oportunitats, les contradiccions, les afliccions i també les compensacions de tan destacat membre de la noblesa valenciana en la cruïlla successòria.

També en relació amb les conseqüències del conflicte successori, coneguda la intenció d’incorporar els llibres de l’arquebisbe Folch de Cardona al projecte de creació d’una Biblioteca Real, que amb el temps donaria pas a la Biblioteca Nacional, el treball d’Amparo Felipo mostra que, de la mateixa manera, la fabulosa col·lecció de don Joan Basili de Castellví –austriacista exiliat a Viena– es va situar en el punt de mira dels confiscadors. L’inventari de la mateixa que a aquest efecte va remetre José Pedrajas – superintendent general de les rendes i béns confiscats en la ciutat i regne de València– a don José Grimaldo –secretari del despatx de Guerra i Hisenda– perquè la traslladara al confessor de Felip V –Robinet– a fi que incorporara a la Biblioteca Real els exemplars que estimara convenient, se situa en la base d’unes pàgines que indaguen sobre les obres que possiblement van passar a engrossir-la durant un temps. L’anàlisi realitzada desentranya el nombre, la identitat i la temàtica dels llibres «absents», evidenciant que es tractava d’una rica i seleccionada compilació d’obres, moltes de les quals resulten poc habituals en les biblioteques valencianes coetànies. Però s’interessa també per la repercussió que va tenir sobre elles la signatura de la Pau de Viena –que disposava la restitució dels béns confiscats als súbdits rebels dels dos bàndols enfrontats en el conflicte successori– i la subsegüent reclamació de les seues possessions pel comte de Cervelló. Una recerca que permet comprovar que don Joan Basili aconseguiria recuperar una part important dels llibres, però no la seua totalitat.

Reunim, en definitiva, en aquest volum un recull d’estudis que han nascut amb el desig comú de tots els autors de retre homenatge a Carme Pérez Aparicio, professora, mestra i amiga de tantes generacions ací representades.

Assolit el nostre anhel, no volem deixar d’agrair a Vicent Olmos i a Maite Simon la seua gestió i al Servei de Publicacions de la Universitat de València que haja acceptat fer-se càrrec de l’edició.