La veu del Regne. 600 anys de la Generalitat Valenciana

LA VEU DEL REGNE

600 anys de la Generalitat Valenciana

VOLUM I

PARLAMENTS INSTITUCIONALS

LA VEU DEL REGNE

600 anys de la Generalitat Valenciana

VOLUM I

PARLAMENTS INSTITUCIONALS

© Dels textos: els autors, 2020

© D’aquesta edició: Universitat de València i Generalitat Valenciana, 2020

Il·lustració de la coberta: Mural del Salón de Cortes. Generalitat Valenciana,

Mateo Gamón (2018).

Correcció: Xavier Llopis

Maquetació: Addenda

Disseny de coberta: Quinto A Estudio Gráfico

ISBN: 978-84-9134-624-1

Edició digital

Índex

La veu del regne.

Representació política, recursos públics i construcció de l’estat. 600 anys de la Generalitat Valenciana

Organització del congrés

Sessió inaugural

Antoni Furió, President del congrés

Parlament

Ximo Puig, President de la Generalitat Valenciana

Parlament

Mavi Mestre, Rectora de la Universitat de València

Parlament

Rhamsés Ripollés Puig, Alcalde de Morella

Parlament

Carmen Lázaro Guillamón, Vicerectora de Cultura i Relacions Institucionals de la Universitat Jaume I

La Generalitat Valenciana en la història.

Arcadi Garcia Sanz (†), Universitat Jaume I

Presentació de l’ Acta Curiarum Regni Sardiniae

Enric Morera i Català, President de les Corts Valencianes

Parlament

Lluís Guia, Universitat de València i Istituto di Storia dell’Europa Mediterranea, Consiglio Nazionale delle Ricerche, Càller, Itàlia

Parlament

Michele Cossa, Secretario del Consiglio Regionale della Sardegna

Parlament

Gianfranco Ganau, Presidente del Consiglio Regionale della Sardegna

Parlament

Luis Barcala, Alcalde de Alicante

Parlament

Francisco Torres, Vicerector de la Universitat d’Alacant

Parlament

Roger Torrent i Ramió, President del Parlament de Catalunya

600 anys de les Corts Valencianes, 600 de l’Arxiu del Regne de València

Fanny Tur Riera, Directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa

Parlament

Violeta Barba, Presidenta de las Cortes de Aragón

Acte de cloenda

Enric Morera i Català, President de les Corts Valencianes

Vuit dies per a la història. Crònica del congrés «La veu del regne»

Juan Vicente García Marsilla, Universitat de València

La veu del regne

Representació política, recursos públics i construcció de l’estat. 600 anys de la Generalitat Valenciana

El 1418, ara fa sis-cents, es creava la Generalitat Valenciana, la més alta institució representativa del regne de València durant l’època foral. En realitat, i com les seues homòlogues catalana i aragonesa, la Diputació del General, el nom original de la institució, havia començat a configurar-se molt abans, en la segona meitat del segle XIV, però no va ser fins les corts de 1418 que es va constituir com un òrgan permanent, amb una estructura administrativa i unes funcions clares i definides. Aquesta diputació permanent de les corts representava el conjunt –el General– dels habitants del regne de València, i se la coneixia habitualment amb el nom de Generalitat. La seua existència es prolongà fins a començaments del segle XVIII, quan va ser abolida, junt amb les altres institucions valencianes, pels decrets de Nova Planta. El seu record, però, es mantindria viu en les dues centúries següents i alimentaria, primer, l’evocació nostàlgica dels historiadors romàntics i els poetes i els escriptors de la Renaixença i, després, les reivindicacions autonomistes del valencianisme polític que en reclamaria la restauració. Finalment, i en el marc de l’Estatut d’Autonomia de 1982, es va recuperar el nom de Generalitat per a designar el conjunt d’institucions de l’autogovern valencià, entre les quals, senyaladament, hi ha el Consell i les Corts.

Amb motiu de l’efemèride, les universitats públiques valencianes van rebre l’encàrrec de la Generalitat d’organitzar un congrés internacional sobre la història de la institució, des de la seua creació a principis del segle XV fins a la restauració a finals del XX. I, per tal de comprendre millor la singularitat de la Generalitat Valenciana, la seua naturalesa, la seua estructura, les seues competències i les seues funcions, es va adoptar des de bon començament una perspectiva comparatista, tant amb altres institucions similars –i fins i tot amb el mateix nom, com és el cas de la Generalitat de Catalunya– dins de l’antiga Corona d’Aragó, com d’altres països de l’Europa occidental que també van comptar amb una diputació o comissió permanent de les seues corts o parlaments.

El congrés, celebrat del 21 al 28 d’octubre de 2018, reuní més de cent-vuitanta investigadors d’universitats europees i americanes, les intervencions dels quals, ordenades en setze sessions, aportaren nous coneixements i també noves reflexions tant sobre la Generalitat Valenciana i les institucions similars que es van desenvolupar a altres països, com sobre conceptes i temes claus com ara la representació i la representativitat política, les relacions entre el rei i el regne, el constitucionalisme (pactisme) i la confrontació amb el monarca, el pensament i el discurs polític, la doctrina legal, la memòria del regne (arxius), l’art i la cultura, les finances i la fiscalitat, el deute públic i la construcció de l’estat, etc. Sens dubte, els textos de les intervencions, que seran publicats en diferents volums monogràfics dedicats als temes que van ser abordats en les distintes sessions, dins una mateixa col·lecció creada a l’efecte, constituiran el millor llegat d’aquesta magna reunió científica.

El primer volum de la sèrie, que veu ara la llum, recull els textos dels parlaments en els actes institucionals del congrés, particularment les intervencions del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana i de la Rectora Magnífica de la Universitat de València en la sessió inaugural celebrada solemnement al paranimf de la Universitat de València, el 21 d’octubre, i la del Molt Excel·lent President de les Corts Valencianes en la sessió de clausura celebrada al castell de Santa Bàrbara de la ciutat d’Alacant, el 28 d’octubre. El llibre inclou així mateix els discursos d’altres autoritats públiques i acadèmiques, com l’Il·lustríssim Alcalde de Morella i l’Excel·lentíssim Alcalde d’Alacant i els vicerectors de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i de la Universitat d’Alacant que representaren els respectius rectors. El congrés tingué també un acte d’una forta càrrega simbòlica, com va ser la participació, en la sessió de clausura, dels presidents de les Corts o dels governs regionals dels antics estats de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, Illes Balears –en aquest cas, la consellera de Cultura del Govern–, i Sardenya), els parlaments dels quals es publiquen en aquest llibre.

El volum conté, finalment, els textos dels parlaments de naturalesa protocol·lària o acadèmica que es pronunciaren en les sessions institucionals. En primer lloc, la presentació de la col·lecció Acta curiarum Regni Sardiniae, que tingué lloc el dia 27 d’octubre al palau dels Borja, a cura del president del Consiglio Regionale della Sardegna, del president del comitato scientifico encarregat de la publicació i del professor Lluís Guia, secretari del congrés. En segon lloc, la conferència «La Generalitat Valenciana en la història», del professor Arcadi Garcia i Sanz, que va ser llegida pel professor Vicent Garcia Edo el dia 24 d’octubre a la sala del Justícia de l’Ajuntament de Morella. I el parlament pronunciat pel professor Antoni Furió, president del congrés, en la sessió inaugural i en la de clausura. El llibre es tanca amb una crònica del congrés, a càrrec del professor Juan Vicente García Marsilla, secretari també d’aquesta memorable trobada acadèmica.

Junt amb aquest primer volum, de naturalesa més institucional, n’apareixen altres dos, que recullen les contribucions científiques presentades a les dues primeres sessions, La Generalitat, institució clau de l’autogovern valencià i Espais i imatges de la Generalitat, respectivament. Esperem que els següents puguen veure la llum en els pròxims mesos i que, en un termini raonable, tots siguen publicats. Al capdavall, el més important i el que quedarà sobretot del congrés, junt amb el bon record que deixà entre els qui hi participaren, serà la publicació completa dels seus resultats.

Març de 2020

Organització del congrés

Comitè d’Honor

Molt Honorable Sr. XIMO PUIG

President de la Generalitat Valenciana

Molt Excel·lent Sr. ENRIC MORERA

President de les Corts Valencianes

Honorable Sr. VICENT MARZÀ

Conseller d’Educació, Cultura i Esport

Prof. Dra. M. VICENTA MESTRE

Rectora Magnífica de la Universitat de València

Prof. Dr. FRANCISCO J. MORA

Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València

Prof. Dr. MANUEL PALOMAR

Rector Magnífic de la Universitat d’Alacant

Prof. Dra. EVA ALCÓN

Rectora Magnífica de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana

Prof. Dr. JESÚS TADEO PASTOR

Rector Magnífic de la Universitat Miguel Hernández d’Elx

Molt Il·lustre Sr. SANTIAGO GRISOLIA

President del Consell Valencià de Cultura

Honorable Sr. RAMON FERRER

President de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Comitè científic

GUIDO D’AGOSTINO (Università degli Studi di Napoli Federico II), ERNEST BELENGUER (Universitat de Barcelona), AGUSTÍN BERMÚDEZ (Universitat d’Alacant), WIM BLOCKMANS (Universiteit Leiden), GERMÀ COLON (Universität Basel-Universitat Jaume I de Castelló de la Plana), PIETRO CORRAO (Università degli Studi di Palermo), Remedios Ferrero (Universitat de València), FELIPE GARÍN (Universitat Politècnica de València), JEAN-PHILIPPE GENET (Université Paris 1 Panthéon-Sorbonne), ENRIQUE GIMÉNEZ (Universitat d’Alacant), LLUÍS GIMENO BETÍ (Universitat Jaume I de Castelló de la Plana), MICHEL HÉBERT (Université du Québec à Montréal), PAULINO IRADIEL (Universitat de València), ANTONELLO MATTONE (Università degli Studi di Sassari), ANTONIO MESTRE (Universitat de València), ROSA MONLLEÓ (Universitat Jaume I de Castelló de la Plana), TOMÀS DE MONTAGUT (Universitat Pompeu Fabra), M. ROSA MUÑOZ (Universitat de València), GIOVANNI MUTO (Università degli Studi di Napoli Federico II), MARIANO PESET (Universitat de València), EMILIA SALVADOR (Universitat de València), Eva Serra (Universitat de Barcelona) i JOHN WATTS (University of Oxford).

President del congrés

ANTONI FURIÓ (Universitat de València)

Secretaris

JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA (Universitat de València) LLUÍS GUIA (Universitat de València)

Comitè organitzador

ESTER ALBA (Universitat de València), ARMANDO ALBEROLA (Universitat d’Alacant), DAVID BERNABÉ (Universitat d’Alacant), JOSÉ VICENTE CABEZUELO (Universitat d’Alacant), TERESA CANET (Universitat de València), CARMEN CORONA (Universitat Jaume I de Castelló de la Plana), JOSEPA CORTÈS ES-CRIVÀ (Universitat de València), RICARDO FRANCH (Universitat de València), VICENT GARCIA EDO (Universitat Jaume I de Castelló de la Plana), ALBERT GIRONA (Universitat de València), MAGDALENA MARTÍNEZ ALMIRA (Universitat d’Alacant), JOSEP MONTESINOS (Universitat de València), FRANCISCO JAVIER PALAO (Universitat de València), JOSÉ ANTONIO PÉREZ JUAN (Universitat Miguel Hernández d’Elx), VICENT PONS (Universitat de València i Arxiu de la Catedral de València), CARLES RABASSA (Universitat Jaume I de Castelló de la Plana), PILAR ROIG PICAZO (Universitat Politècnica de València), PEDRO RUIZ TORRES (Universitat de València), JOSEP MIGUEL SANTACREU (Universitat d’Alacant) i FRANCESC TORRES FAUS (Arxiu del Regne de València).

Equip de treball

LUIS ALMENAR, ANTONIO BELENGUER, GUILLEM CHISMOL, JAVIER FAJARDO, MIQUEL FAUS, LAURA PERIS, LLEDÓ RUIZ DOMINGO i BLAI SERVER.

Gabinet de la rectora de la Universitat de València; Gabinet de la rectora de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana; Gabinet del rector de la Universitat d’Alacant; Secretaria Autonòmica de Presidència i Gabinet de la Presidència de les Corts Valencianes.

Administració: ELISA PALACIOS

Web: www.uv.es/gv600

Facebook: Facebook.com/LaVeuDelRegne

Twitter: @LaVeuDelRegne

Sessió inaugural

ANTONI FURIÓ President del congrés

Enguany fa sis-cents anys de la creació de la Generalitat Valenciana, la institució que, nascuda inicialment amb una finalitat fiscal i financera, acabaria ostentant la més alta representació política del regne de València i el nom de la qual, recuperat el 1982 en l’Estatut d’Autonomia, designa avui el conjunt de les institucions de l’autogovern valencià. En efecte, el 22 de març de 1418, en la darrera sessió de les corts celebrades aquell any, reunides al convent de Predicadors de la ciutat de València, es van publicar els furs aprovats en aquella ocasió, entre els quals, els que regulaven les funcions, la composició i la forma d’elecció dels membres de la nova institució. De la importància que se li va voler donar a aquesta, ja des del principi, en són una bona mostra els noms dels primers diputats: el bisbe de València, Hug de Llupià; el mestre de l’orde de Montesa, Romeu de Corbera; el duc de Gandia, Alfons d’Aragó; el cavaller Lluís Carbonell; el ciutadà de València Bernat Joan, i el veí d’Alzira Bernat Costejà. És a dir, els personatges políticament més rellevants en el regne de València en les primeres dècades del segle XV.

Els sistemes polítics reflecteixen les realitats socials i econòmiques de les societats de les quals emanen i, en aquest sentit, la Generalitat del regne de València traduïa, en la seua composició, els trets característics de la societat valenciana, una societat molt urbanitzada, amb un gran pes demogràfic, econòmic i polític de les ciutats, i en particular de la capital, la ciutat de València, i amb una economia molt comercialitzada, orientada en bona mesura cap al mercat i l’exportació. A més, al contrari que passava a Aragó i a Catalunya, el regne de València no comptava amb grans estats feudals ni barons poderosos que rivalitzassen amb el monarca. Les úniques senyories veritablement grans eren les de l’orde de Montesa, creat amb les possessions dels ordes del Temple i de l’Hospital, i els ducats de Gandia i Sogorb, en les mans de branques secundàries de la família reial. Més que de magnats i barons, el regne de València era un país de cavallers i petits nobles, de ciutadans i mercaders, de juristes i professionals urbans. I això és el que reflecteix la primera composició de la Generalitat: el caràcter urbà del país, amb la presència del cavaller, el ciutadà de València i el veí d’Alzira; i la participació dels qui eren aleshores els personatges més poderosos del regne: el bisbe de València i el mestre de Montesa, pel braç eclesiàstic, i el duc de Gandia, pel braç militar o nobiliari. Un duc de Gandia que, només sis anys abans, havia estat candidat al tron vacant de la Corona d’Aragó.

En realitat, i com les seues homòlogues catalana i aragonesa, la Generalitat Valenciana havia nascut molt abans, com a comissió o diputació permanent de les corts, però sense estructura formal reconeguda ni caràcter estable. Com que les corts només es reunien quan el rei les convocava i la durada de les sessions no permetia acabar tots els punts, ja des de la primera meitat del segle XIV es van crear comissions delegades que prosseguien i finalitzaven els treballs de les corts una vegada dissoltes aquestes, generalment això ocorria en el cas de la recaptació dels donatius o subsidis aprovats en les sessions parlamentàries. Però el naixement de la Generalitat no respon només a una necessitat administrativa o financera, sinó eminentment política. Enfront del rei, hi havia el regne, i aquest estava representat políticament per les corts, és a dir, pels representants dels tres braços o estaments en què es dividia la societat medieval. Però les corts no es reunien quan volien, sinó quan les convocava el monarca, i aquest només les convocava quan no tenia més remei. Quan necessitava diners, generalment per a fer front a una campanya militar. Sabia que la contrapartida serien concessions polítiques, en especial un major control de l’acció de govern, ja que els síndics de les corts denunciarien els greuges i contrafurs comesos pels oficials reials i també aprofitarien per guanyar una major participació política. El context decisiu va ser la llarga guerra amb Castella, que ocupa pràcticament tot el tercer quart del segle XIV. El rei Pere el Cerimoniós, que s’havia mostrat autoritari durant la primera fase del regnat, desesperat per trobar finançament per a fer front a la invasió castellana, que per dues vegades arribà a les portes de la ciutat de València, acceptà que els impostos votats per a reunir la suma del subsidi fossen recaptats i administrats per les mateixes corts, a través d’una comissió delegada o diputació permanent, i no pels oficials reials.

S’obre així un important capítol en la història no sols fiscal i financera, sinó sobretot política del regne de València i, en general, de la Corona d’Aragó, que els acosta més a la via del parlamentarisme i el constitucionalisme pròpia d’Anglaterra, els Països Baixos i altres regions europees, que a la més monàrquica i autoritària, que acabaria en l’absolutisme, seguida per França i Castella. I així, mentre en aquests dos països seria el monarca i la hisenda reial, és a dir, el poder central, el que s’encarregaria de la recaptació i la gestió dels impostos, amb tot el que això suposa –i bé que ho sabem els valencians del segle XXI–, al regne de València, com a la Corona d’Aragó, el que se n’encarregava era la Generalitat i la hisenda del regne, convertits en actors polítics que, com el Parlament a Anglaterra o institucions similars a Borgonya, Flandes i Holanda, constituïen un contrapès a l’actuació del sobirà. Al regne de València, el rei no estava per damunt de la llei –de fet, no era rei fins que no jurava els furs, a l’inici del seu regnat–, ni tan sols, dit siga de passada, per damunt de l’impost, com mostren els pagaments fets per la Casa del Rei cada vegada que s’estava a la capital valenciana.

La Generalitat, doncs, fa els primers passos als anys seixanta del Tres-cents, quan es va fer necessari un important esforç econòmic per a fer front a l’enorme volum de la despesa militar. Però no va ser fins 1418, ara fa sis-cents anys, amb Alfons el Magnànim, que la nova institució es va consolidar plenament i començà a funcionar amb regularitat. La Generalitat, anomenada inicialment Diputació del General, era, efectivament, una diputació, una comissió permanent de les corts, que representava el conjunt –«general»– dels habitants del regne de València. Aquesta funció de representació política del regne queda molt ben expressada en una declaració de 1409 en què es diu: «E, com lo ofici de la Diputació representàs tot lo regne». Per oligàrquiques que fossen –i això no ho hem de perdre de vista: es tracta d’una societat feudal, estamental, no d’una societat moderna i democràtica–, les corts i en particular la seua diputació permanent, la Generalitat, representaven la societat política del regne, i n’eren ben conscients. Eren la veu del regne, la veu que vehiculava les queixes i les demandes dels valencians davant el monarca.

A la consolidació de la Generalitat també contribuí l’emissió de deute públic –de fet, es tracta del primer deute sobirà o estatal a Europa, si exceptuem el de les ciutats-estat del nord d’Itàlia–, els interessos del qual es pagaven amb els ingressos fiscals recaptats per la institució, els impostos coneguts com a generalitats, que es convertiren així en permanents i regulars. Difícilment hauria pogut Pere el Cerimoniós no sols guanyar la guerra contra una Castella que multiplicava per quatre o per cinc l’extensió i la demografia de la Corona d’Aragó, sinó fins i tot acabar en taules, si no hagués estat per la capacitat fiscal i financera d’aquesta. Castella tenia més territori, més població i, sobretot, més tropes, però la Corona d’Aragó tenia més capacitat financera gràcies a la riquesa de les ciutats i a la seua economia. Aquesta capacitat financera es concretà en l’emissió de deute públic, que era adquirit per ciutadans i altres inversors del regne. El deute públic consolidat i a llarg termini, el primer deute sobirà a Europa, molt abans que s’estengués a la resta del continent (a Anglaterra, per exemple, no s’implantaria fins al final del segle XVII, més de tres-cents anys després), dotava l’estat d’un important volum de recursos, que, en el cas valencià, com en el de la resta de territoris de la Corona d’Aragó, era gestionat i controlat per la Generalitat. Podem fer-nos una idea del que això significa si tenim en compte l’actual infrafinançament del País Valencià i, com a conseqüència, la invisibilitat política d’aquest a Madrid. Els diners dels impostos que paguen avui els valencians es canalitzen majoritàriament cap a l’administració central, que després només en retorna, en forma d’inversions i transferències, una part molt minsa i gens proporcional a la població. El País Valencià és, des de fa moltes dècades, un important motor econòmic, un dels més potents d’Espanya, primer amb la taronja i l’agricultura d’exportació i després amb el turisme i la construcció, però un nan polític. L’acció política depèn en gran mesura de la capacitat financera i la hisenda espanyola s’ha organitzat en els últims tres segles amb una visió centralista i vertical des de Madrid, que és també com s’ha construït l’Estat espanyol des de la guerra de Successió i el triomf dels Borbons. Molt diferent al model descentralitzat, confederal en diríem avui, que caracteritzà primer la Corona d’Aragó, en l’època medieval, i després la monarquia hispànica de la Casa d’Àustria, que mantingué vigent el sistema foral.

Guerra, fiscalitat i finances, especialment el deute públic, estan, doncs, en l’origen de la forma que acabaria adoptant la construcció de l’Estat als territoris de la Corona d’Aragó, entre aquests el regne de València, caracteritzada per un major equilibri de poder entre el rei i el regne i per la participació política d’aquest, a través de la Generalitat, en l’administració fiscal i financera de l’Estat, cosa que no es feu a Castella, on mai no es va desplegar una institució semblant. Amb el temps, la Generalitat assumiria també funcions polítiques, encara que en els temps moderns hagué de compartir la representació del regne amb una altra institució, els Elets dels Tres Estaments. I és que la Generalitat havia estat paulatinament neutralitzada i desactivada per la monarquia, que mediatitzava l’elecció dels síndics de les ciutats i exercia també un fort control sobre els altres, de manera que els braços o estaments de les corts decidiren elegir els seus propis representants directes per tal de deslliurar-se de la tutela reial i defensar-ne millor els interessos i els del regne. Per la seua part, el monarca atiava la competència entre ambdues institucions per tal de debilitar la representació política dels valencians i, sobretot, la seua contestació a les polítiques reials, com es posaria en relleu amb mesures tan lesives per als interessos valencians com l’expulsió dels moriscos el 1609, que comportà la minva de la tercera part de la població del país o, abans, la introducció de la Inquisició, durament contestada per les institucions regnícoles, i que tindria efectes devastadors per a la societat i la cultura valencianes.

La Generalitat, com la resta de les institucions del regne de València, va ser abolida el 1707, després de la derrota valenciana en la guerra de Successió, pels decrets de Nova Planta, que substituïen l’antic ordenament foral per les lleis i institucions castellanes, amb una visió més centralista i absolutista de l’Estat i del poder de la monarquia. Quan dic «derrota valenciana» i no del bàndol austriacista, és perquè la derrota va ser general, de tots els valencians, com amargament es queixaven els partidaris de Felip V, que protestaren per la supressió de les lleis i les llibertats valencianes i que, per això, tot i la seua filiació política borbònica i la lleialtat al nou monarca, acabaren a la presó. Amb tot, la Generalitat no desaparegué del tot de l’imaginari dels valencians, que, d’altra banda, tenien al magnífic edifici del palau de la plaça de Manises un testimoni permanent de l’antiga esplendor. En els segles XIX i XX, les institucions forals, junt amb tot el passat medieval i modern, es convertiren en objecte, primer, d’evocació nostàlgica per part dels poetes i erudits del Romanticisme i la Renaixença, de Vicent Boix a Teodor Llorente, i, més tard, de reivindicació política per part del valencianisme. De la Declaració Valencianista de 1918, de la qual es compleixen enguany cent anys, a la Segona República, les aspiracions valencianistes anaren concretant-se en l’aconseguiment d’un Estatut d’Autonomia, al mateix solc del que havien obtingut ja Catalunya, Euskadi i Galícia, i que la guerra no va fer possible. Aquestes aspiracions es reprengueren durant el franquisme i, sobretot, en la transició democràtica, quan les forces progressistes afegiren al paquet bàsic de reclamacions democràtiques –llibertat i amnistia– la de –i estatut d’autonomia–. Això i les grans mobilitzacions que hi donaren suport, com la manifestació massiva del Nou d’Octubre de 1977, ara fa ja quaran-ta-unanys, conduirien finalment a l’Estatut de 1982, que recuperava, més que l’antiga institució premoderna, el seu nom i el seu caràcter simbòlic, amb el qual es designa des d’aleshores el conjunt de les institucions de l’autogovern valencià.

La singularitat política dels valencians no és, doncs, un fenomen recent, de fa menys de quaranta anys, quan es va crear l’Estat de les autonomies, quan es va decidir el cafè per a tots per a aigualir el de Catalunya i el País Basc, sinó que enfonsa les arrels en un passat antic, plurisecular, i, com demostraren les mobilitzacions dels anys setanta, encara viva i present. Sis segles no són poca cosa, encara que la celebració puga ser lleugerament tímida, sense estridències ni grans solemnitats ajustades a la importància de l’efemèride i que, de ben segur, no seria negligida ni desaprofitada, si poguessen disposar-ne, per altres comunitats autònomes més conscients i zeloses del seu passat històric.

De tot això, de la creació de la Generalitat a la seua abolició, la seua recuperació i el seu present, de les seues funcions i competències, de la seua composició i forma d’elecció, del seu patrimoni cultural i artístic, de la relació amb el monarca, entre la col·laboració i la confrontació, de la negociació, de la representativitat política, de finances i fiscalitat, de deute públic, de construcció de l’Estat i de la història valenciana dels últims sis segles en general, amb la Generalitat com a fil conductor, se’n parlarà en el congrés internacional que, sota el nom La veu del regne. Representació política, recursos públics i construcció de l’estat. 600 anys de la Generalitat Valenciana, se celebrarà al llarg d’aquesta setmana, de diumenge 21 a diumenge 28. El congrés, organitzat per les cinc universitats públiques valencianes, amb el patrocini de Presidència de la Generalitat i el concurs també de les Corts Valencianes, reunirà a València, Morella i Alacant més de cent vuitanta especialistes de diferents països, de França i Itàlia al Canadà, els estudis dels quals contribuiran no sols a posar en valor el paper de la Generalitat com a entitat singular, pròpia d’estats amb una important representació política del regne, sinó també a comparar la institució valenciana amb d’altres de similars –i fins i tot amb el mateix nom– en altres regnes de la Corona d’Aragó i fins i tot d’Europa occidental. Així, mentre que unes sessions se centren en la Generalitat Valenciana, en ella mateixa, d’altres l’aborden en comparació amb la Generalitat de Catalunya, la Diputación General de Aragón i les diputacions dels regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, i encara amb les que funcionaren a Borgonya i als Països Baixos. Només des d’una perspectiva comparatista, destacant-ne les similituds i les diferències, podrem entendre millor la singularitat de la institució valenciana.

La majoria de les sessions científiques tindran lloc a la ciutat de València, repartides en diversos escenaris, des de la Facultat de Geografia i Història fins a la Facultat de Dret, la de Medicina i l’edifici del Rectorat, totes dins la Universitat de València, a l’avinguda de Blasco Ibáñez, a més de la Facultat de Teologia, l’Octubre. Centre de Cultura Contemporània, el Palau de les Corts i el mateix Palau de la Generalitat, tot al centre de la ciutat. En total seran setze sessions que se celebraran simultàniament als diferents espais esmentats. A Morella, dimecres 24, al Teatre Municipal, a la Sala del Justícia i al convent de Sant Francesc, se celebrarà un altre acte institucional, presidit pel conseller d’Educació, Cultura i Esport, la rectora de la Universitat Jaume I l’alcalde de la ciutat, seguit d’una sessió acadèmica, i a Alacant, al castell de Santa Bàrbara, se celebrarà la sessió de clausura, presidida pel president de les Corts, el rector de la Universitat d’Alacant, l’alcalde de la ciutat i els presidents dels parlaments o consells regionals dels territoris que formaren part de l’antiga Corona d’Aragó: Catalunya, Aragó, Illes Balears, Sardenya, Sicília i Nàpols. I en tots aquests actes, tindrem la participació de la Capella de Ministrers, dirigida per Carles Magraner, que ha creat un espectacle escènic i musical per a l’ocasió, La veu del regne. Cants d’un poble per a trencar silencis, amb música dels diferents períodes històrics i textos elaborats per Alfons Llorenç.