Cartes de poblament valencianes modernes

Cartes de poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII)

fonts històriques valencianeS 62A.

Cartes de poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII)

Edició a cura de

Enric Guinot Rodríguez

Manuel Ardit Lucas

fonts històriques valencianes

Directors de la col·lecció

Antoni Furió i Enric Guinot

© Enric Guinot Rodríguez i hereus de Manuel Ardit Lucas, 2015

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2015

Disseny de la col·lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Mestre / Vicent: L’expulsió dels moriscos.

Embarcament dels moriscos al Grau de Dénia (1613)

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 978-84-370-9848-7

Pròleg in memoriam

A hores d’ara no és fàcil per a mi escriure aquestes ratlles de presentació al llibre que publiquem. L’any 2008, arran de l’aleshores proper quart centenari de l’expulsió dels moriscos, el professor Manuel Ardit i jo mateix pensàrem en la possibilitat de començar a reunir les cartes de poblament atorgades després d’aquests fets. Tanmateix, al poc de temps de començar a fer-ne el catàleg, ens adonàrem que era més convenient ampliar el ventall cronològic als tres segles de l’època moderna, atès que ja havien estat editades en el seu moment les cartes pobles medievals. Tot i que quedava prop la data de la commemoració, el projecte començà a rodar lentament, a temps parcial, l’única manera de mantenir l’obligatòria continuïtat de les investigacions pròpies que teníem en marxa i d’acomplir els compromisos acadèmics respectius. Però en aquesta actitud d’anar pas a pas també van influir poderosament d’altres consideracions: la primera era que la nostra motivació original no era l’esmentada commemoració, sinó el desig de fer un treball acadèmic i històric amb l’exhaustivitat que requeria una obra de les dimensions que ha acabat per tenir i que ja presumíem. L’objectiu principal era reunir la major col·lecció possible de cartes pobles i, per tant, el projecte hauria d’allargar-se tot el que fos necessari.

El cas, però, és que la recerca documental començà a complicar-se a poc a poc per la gran dispersió geogràfica de la documentació que calia consultar, no sols pels diversos arxius estatals sinó també pels municipals i fins i tot per alguns de senyorials, de caràcter privat, amb els viatges i la petició de còpies corresponents. Junt a aquesta causa cal afegir el fet d’haver de consultar sèries arxivístiques noves per rastrejar més localitats i documents. La llista de despoblats moriscos de principi del segle xvii esdevingué, així, un punt de partida per a pensar on poder localitzar textos de poblacions que no eren coneguts fins ara. I en alguns moments la tasca arribà a ser quasi detectivesca per poder pensar on i com buscar una altra carta de poblament: fer llistes de senyories, fer llistes de notaris, consultar amb arxivers i cronistes locals, etc.

Aquestes circumstàncies, unit a l’esmentada dedicació a temps parcial, han acabat per allargar la nostra tasca més del que hauríem volgut. I en això, el terrible impacte. Aquesta introducció, que havia d’estar escrita a quatre mans, finalment només ho ha estat a dues. A les darreries de novembre del 2013 faltava Manuel Ardit Lucas.

Calia, doncs, replantejar-se el treball, encara aleshores a mig gas. Però no calia dubtar. El millor homenatge a l’historiador, amic i col·lega era que aquesta obra veiés el final i arribàs a lectors i especialistes. Que esdevingués una important obra de consulta sobre la història de les senyories i la societat rural de l’època moderna, però també dels nostres pobles i de tots els valencians, sobre els orígens de moltes de les localitats actuals, tal com volíem els dos autors des del seu principi. I per això el darrer any ha estat el d’un esforç considerable per poder reunir fins a un poc més de tres-centes trenta cartes de poblament valencianes de l’època moderna, que són les que finalment aportem en aquesta col·lecció.

Estudi introductori

Les cartes de poblament són els documents jurídics que utilitzà el poder feudal (monarquia, noblesa laica i eclesiàstica) de l’època medieval i moderna als diversos regnes ibèrics, especialment a la Corona d’Aragó, per a dirigir els processos de repoblament i colonització dels diversos territoris. Lògicament, durant el temps de les conquestes medievals de les terres d’alÀndalus foren un instrument usual en el marc del que anomenem la repoblació dels segles xii al xiv, i el mateix tornà a passar en un episodi crucial i traumàtic com l’expulsió dels moriscos valencians al principi del segle xvii. Però cal tenir en compte que també foren utilitzades per la noblesa o la corona al llarg dels segles en el marc de processos més locals de fundació de noves viles i localitats, de la posada en explotació de zones no cultivades fins aleshores i, en general, per regular o modificar les condicions de poblament dels vassalls d’una senyoria concreta.

Tant per aquesta raó de l’estudi de les relacions socials senyorials de l’època medieval i moderna, com pel valor que poden tenir en molts casos de referència de la fundació o refundació d’una localitat, han estat objecte tradicional d’estudi tant per part d’erudits locals com d’especialistes acadèmics, sobretot les corresponents a l’època medieval. Ja des de la segona meitat del segle xix en trobem les primeres recopilacions parcials, de cartes pobles parlant més estricament en el cas de la Corona d’Aragó, perquè en el cas de la Corona castellana, tot i que conegudes i usades, els documents més habituals amb funcions similars foren els que s’anomenen fueros, tant de generals com de locals.¹ Posteriorment i al llarg del segle xx fou habitual la publicació periòdica d’aquest tipus de documents històrics en edicions locals, si bé cal esperar a l’any 1969 perquè el professor J. M. Font Rius publicàs el primer volum dels tres dedicats a la recopilació, aquesta vegada sí bastant exhaustiva, de les cartes de poblament i franqueses de la Catalunya medieval.² Anys més avant, i curiosament en el mateix 1991, van veure la llum l’edició ben completa de les cartes pobles del regne d’Aragó, a cura de la professora M.ª Luisa Ledesma, i les cartes medievals valencianes a cura d’E. Guinot,³ amb la qual cosa podem dir que es tancava el cercle de les corresponents al conjunt de la Corona d’Aragó.

En el cas valencià, aquest caràcter de documents relacionats amb el repoblament i la fundació o refundació de viles i pobles valencians arran de la conquesta de Jaume I en el segle xiii, va despertar l’interès i la curiositat, quan no fins i tot l’orgull local, dels primers erudits i estudiosos des del principi del segle xx. En aquest sentit cal ressenyar d’entrada la tasca duta a terme pel Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura des de la dècada del 1920. De forma individual, una per una, diversos autors anaren transcrivint i publicant cartes de poblament castellonenques i del Maestrat o els Ports de Morella. La majoria eren medievals però també, a poc a poc, anaren incloentse’n algunes d’època moderna, relacionades amb l’expulsió dels moriscos, com ara les de Benicàssim i Montornés del segle xvi conservades als protocols notarials custodiats a l’Arxiu Municipal de Castelló.

Una fita en la seua catalogació, tant de les medievals com de les modernes, fou l’obra de Miguel Gual Camarena, redactada al final de la dècada de 1940 i mereixedora aleshores d’un premi històric, però que no fou publicada en aquella època. En conseqüència, no va poder ser utilitzada com a referència durant molts anys i, finalment, només veié la llum en una breu edició de l’any 1989, però sota la forma de catàleg de regests i sense incloure els textos dels documents. La seua nòmina incloïa tant les medievals com les modernes, però les referències que donava eren molt majoritàriament de les custodiades a l’Arxiu del Regne de València i d’algunes publicades abans de 1949.⁴

Posteriorment, i tal com hem dit més amunt, de l’any 1991 és l’edició del conjunt de les cartes de poblament medievals valencianes, per part d’Enric Guinot, que sí que és la primera col·lecció completa de les atorgades durant els segles xiii, xiv i xv. Aquesta obra no sols ampliava el catàleg de Gual fins als 350 textos, sinó que representava la primera edició de les cartes de forma conjunta. Paral·lelament, el mateix any 1991 Manuel V. Febrer Romaguera també publicava un volum amb una àmplia sèrie de cartes pobles medievals, principalment però no única referides a localitats de població mudèjar, i centrades només en els segles xiii i xiv.⁵

L’edició de cartes pobles estrictament d’època moderna ha estat més tardana, més lenta i, sobretot, més dispersa fins a l’actualitat. El format habitual ha estat el d’una edició local, lligada més sovint a històries d’aquest caire, o de forma més rellevant, i normalment amb major nivell històric, en revistes acadèmiques i en el marc de publicacions relacionades amb l’estudi històric de la senyoria i les seues rendes, o de les conseqüències de l’expulsió dels moriscos.

Per a poder parlar d’obres que en reunissen una certa col·lecció pràcticament cal esperar a la fi de la dècada de 1970. Ens referim, en primer lloc, a l’obra d’Eugenio Ciscar Pallarés, del 1977, una tesi doctoral sobre el règim senyorial valencià d’abans i després de l’expulsió dels moriscos, que incloïa una quinzena de cartes pobles del segle xvii. Tot i que eren inèdites, la gran majoria d’elles només incorporaven els capítols amb les condicions del poblament, però no el text complet dels documents.⁶

També en un context similar d’estudi del règim senyorial del comtat de Cocentaina a època moderna, hem de situar l’obra de Primitivo Pla Alberola, arran de la qual va localitzar una nova sèrie de cartes pobles posteriors a l’expulsió dels moriscos en aquesta senyoria. L’any 1986 publicava una col·lecció documental amb un bon grapat d’elles i, ara sí, amb el text complet. Probablement siga aquest autor el major especialista d’aquest tipus documental i, fruit d’això, ha continuat editantne algunes més posteriorment (la Sarga, Turballos, Benimeixís, etc.).⁷

A partir del mateix origen, estudiar senyories valencianes i, en general, el règim senyorial dels segles xvi al xviii, des de la dècada de 1980 d’altres autors també han aprofitat la seua recerca per donar notícia i publicar noves cartes de poblament. Aquest seria el cas d’Antoni Grau Escrihuela, amb una sèrie de localitats relacionades amb la casa ducal de Medinaceli (Sogorb, Eslida, Fanzara...) i també amb el marquesat de Dénia, com ara el Verger.⁸ Igualment cal citar els estudis del règim senyorial modern, sobretot de les comarques d’Alacant, de David Bernabé Gil sobre la comarca del Baix Segura;⁹ Armando Alberola Romà sobre les comarques d’Alacant;¹⁰ les de Tomàs Pérez Medina¹¹ i Glicerio Sán chez Recio sobre la Vall del Vinalopó.¹² També els estudis de Ricardo Franch sobre la batlia de Corbera i el monestir d’Aigües Vives;¹³ el mateix Manuel Ardit sobre la Foia de Llombai i Vilamarxant;¹⁴ J. Català i P. Pérez sobre Cortes de Pallars,¹⁵ J. Chiner sobre Navaixes i altres localitats de l’Alt Palància,¹⁶ i més indirectament Antonio Gil Olcina, expert estudiós durant molts anys del dit règim senyorial valencià però que fins fa molt poc no havia arribat a editar aquest tipus de textos.¹⁷

Un cas diferent és el d’Abel Soler, qui a partir de la publicació de quasi 60 històries locals entre els anys 2004 i 2012, en la seua majoria de les comarques centrals valencianes, en moltes d’elles ha aprofitat per a editar la carta pobla corresponent i en una proporció notable textos encara inèdits. Així mateix, les commemoracions al voltant de l’expulsió dels moriscos l’any 2009 han estat motiu perquè finalment s’animàs una recerca de documents relacionats i, sovint a nivell local, se n’hagen editat unes quantes més. Així, podem citar casos com el de J. Corbalán de Celis, que ha donat a la llum cartes pobles de la comarca del Camp de Morvedre i del comtat de Bunyol;¹⁸ Francisco Verdet sobre la baronia de Xest; les de Benicàssim per Ferran Olucha; i fa més anys les cartes pobles de la Vall d’Uixó per L. Peñarroja, o les de Massalavés i Paredes per Peregrín Llorens Raga. La llista, com pot veure’s a la bibliografia, és llarga i encara en dates molt recents s’ha trobat la darrera coneguda fins ara, la de Setla, per part de S. Silvestre. Tanmateix, sobre algunes altres edicions locals que se n’han fet cal recomanar certa precaució pel que fa als textos que presenten, no tant perquè poden estar incomplets, que també, sinó perquè hi ha casos en què les transcripcions són manifestament millorables i haurien merescut que els editors s’ho pensassen un poc més.

PERÒ,QUÈ SÓN LES CARTES DE POBLAMENT?

La conquesta cristiana del Sharq alÀndalus durant les dècades centrals del segle xiii per part de la Corona d’Aragó, encapçalada pel rei Jaume I, va comportar la instauració d’una societat feudal, molt diferent en les característiques de les seues relacions socials a les de l’anterior andalusina musulmana, però també a les dels segles més recents, posteriors a la revolució burgesa del segle xix.

Una de les conseqüències de la conquesta fou el repartiment per part de la monarquia del territori valencià entre els conquistadors i repobladors, en parallel a la creació de les senyories feudals, tant eclesiàstiques com, majoritàriament, nobiliàries laiques. A la ciutat de València i a les viles i terres reials el repartiment de cases i terres fou dirigit per la corona, mentre que a les senyories fou el corresponent senyor. I l’instrument jurídic escrit usat de forma general per a aquests assentaments col·lectius de nous pobladors fou la carta de poblament.

Es tractava d’un tipus de contracte legal, atorgat pel rei o senyor a un grup de persones que anaven a viure en una de les poblacions conquistades als musulmans, o bé en una de nova fundació en el context del repoblament. Malgrat que les dues parts no tenien el mateix poder, aquestes cartes venien a ser pactes entre dues bandes (senyors i vassalls) que establien amb major o menor detall els drets i béns materials que els senyors o rei donaven als nous pobladors i, en contrapartida, els drets i obligacions que aquests podien gaudir o n’estaven obligats, a la inversa.

Tot i que no hi hagué un model únic, el aspectes bàsics que apareixen en moltes d’elles eren la concessió de cases i terres als nous pobladors, o la ratificació de les que s’havien donat, i, a canvi, el reconeixement per part d’aquests dels drets de la corona o de la senyoria. Això implicava normalment el pagament d’unes rendes anuals majoritàriament per les terres, variables en el seu valor segons els llocs, així com alguns altres drets en favor dels senyors, els més habituals els anomenats monopolis de forn, molí, ferreria, pastures, etc.

Atenent el caràcter de conquesta militar del procés del segle xiii, també hi hagué pactes del rei o dels nous senyors amb comunitats musulmanes que no foren expulsades. Aquestes cartes de capitulació sovint tingueren un caràcter similar al de les cartes de poblament per als colons cristians, amb la principal peculiaritat que podien incloure apartats relacionats amb la garantia de la pràctica de la religió islàmica i l’ensenyament de l’alcorà i el manteniment de les mesquites.

Com és lògic, una part majoritària de les cartes de poblament medievals valencianes estigueren relacionades amb aquell context de guerra del xiii i la gran onada del repoblament de la primera centúria, però en la pràctica continuà un degoteig durant els segles xiv i xv. Les causes foren diverses però sempre relacionades amb moviments locals de població: unes vegades perquè continuà l’expulsió de comunitats mudèjars concretes, especialment en els anys al voltant del 1365-1370, arran del final de la guerra de Castella o dels Dos Peres, quan la situació bèl·lica fou aprofitada per procedir a expulsar algunes comunitats o ratificar els deus drets. En altres casos hi hagué alguna nova fundació de viles de pobladors cristians, no sempre reeixides finalment, o més factible, la fundació d’una moreria urbana o d’un petit llogaret o alqueria amb famílies camperoles. Tanmateix, allò més habitual durant el Trescents i el Quatrecents fou la modificació pactada de cartes de poblament més antigues, principalment per arribar a una reducció de les rendes que es pagaven anteriorment. Nous pactes d’establiment, quasi sempre senyorials, que es veieren animats pel context del període que anomenem la crisi baixmedieval.

LES CARTES DE POBLAMENT VALENCIANES D’ÈPOCA MODERNA

Aquesta era la tradició i l’experiència que arribà a la societat valenciana de l’època moderna al voltant del 1500. Tot i els grans canvis polítics de la creació de la Monarquia Hispànica pels Reis Catòlics, el pas vers el model de les monarquies absolutes o l’abolició dels Furs i el pas a la monarquia borbònica al segle xviii, al mateix temps la societat valenciana del segles xvi al xviii continuà immersa en el mateix tipus de societat feudal-senyorial que només desapareixeria amb la revolució burgesa. Per això, en el món rural, era lògic que, tant senyors laics i eclesiàstics com la mateixa corona, continuassen emprant el mateix tipus de documents jurídics que havien mostrat la seua utilitat en els segles anteriors pel que fa a la forma d’establir les condicions de vida en una comunitat.

Tanmateix hi ha una característica que les diferencia clarament de les medievals i és que la gran majoria són documents referits a l’establiment de la població en comunitats rurals. A la regulació de les rendes senyorials o a la seua modificació en el marc d’aquestes comunitats, bé siguen poblacions més grans, bé alqueries molt menudes o fins i tot relacionades amb la fundació de petites senyories alfonsines, però sempre comunitats rurals. D’aquestes, també n’hi hagué una bona nòmina de l’època baixmedieval, però, en canvi, en aquesta època moderna ja no es troben casos com els del segle xiii, quan algunes viles reials d’importància política, econòmica i demogràfica reberen cartes de poblament, com ara Xàtiva, Alzira, Gandia, Castelló, Borriana o Dénia, entre altres. Unes cartes que, pel caràcter de la població, feien més referència al seu estatut polític i jurídic com a comunitat urbana, que no a qüestions agràries o rurals, com passa amb aquestes dels segles xvi, xvii i xviii.

També una notable diferència és la seua prolixitat, la qual cosa implica una extensió en fulls molt més considerable. Com a medievalista em crida l’atenció com anà avançant el detall amb el qual es regulaven les condicions d’establiment de les terres i l’exigència de les obligacions fiscals i de renda dels vassalls en aquests segles moderns. Si bé hi ha cartes de poblament del temps de l’expulsió dels moriscos que reuneixen una dotzena de capítols, en canvi són majoritàries les que s’allarguen a trenta o quaranta, fins arribar a casos extrems com ara la d’Alberic, la Vall d’Uixó o moltes de les del comtat de Cocentaina, que poden arribar als setanta, huitanta i fins i tot noranta capítols. Sembla clar que la voluntat senyorial era arribar al màxim de detall quant a les quantitats a pagar i la forma de fer-ho, la regulació de la residència dels nous veïns i l’obligació de treballar les terres, tot i que poden trobarse capítols que arriben al detall de regular la ubicació del seient del senyor a l’església parroquial.

Tanmateix, aquesta enumeració detallada en ocasions també fa pensar que podia ser de l’interès dels camperols ja que es fixava exactament què pagaven, on pagaven i com pagaven, de manera que els agents senyorials no poguessen demanar més ni exigir nous treballs gratuïts. Així, en aquesta línia de donar algunes garanties als pobladors hi ha casos en què es regula la preferència dels vassalls en usar el molí senyorial front a forasters, o la venda de traginers forasters en el mercat setmanal front als drets de la tenda o taverna local, o la venda al menut dels mateixos veïns a la plaça, etc.

Igualment cal ressenyar el fet que, almenys en certs casos, hi hagué negociacions entre el senyor o els seus procuradors i una representació dels nous pobladors. És molt evident la que es va produir a la vila de Benaguasil entre el duc de Sogorb i els vassalls, de la qual ens ha quedat testimoni a través dels documents específics de la proposta senyorial, datada el 9 d’octubre de 1611, seguit pel quadern amb la resposta de què acceptaven i què volien a canvi els candidats a pobladors, i la concòrdia final dels capítols que foren acceptats per les dues parts i donaren lloc al text definitiu del 13 d’abril de 1613, més d’un any després, tal com ha estudiat Antoni Grau.

Una situació similar trobem a la Vall d’Uixó, també amb el mateix senyor de protagonista, i negociacions similars estan perfectament documentades a Cirat i Toga, de les quals tenim, i publiquem en aquesta col·lecció, les respectives actes notarials de la reunió celebrada pels veïns a la seua església parroquial, el 5 i el 7 de setembre de 1611, respectivament, i la negativa dels pobladors a acceptar les condicions. En dita reunió Bernat Vilarig i Carròs els va dir que:

La causa y effecto para que yo os he mandado juntar en este lugar á sido y es para acabar de tratar y efetuar con vosotros la población destas mis baronías y lugares, y que esto se trate y haga familiarmente, con mucho amor y voluntat, como se deve entre padre y hijos, que en tal qüenta os he de tener y terné a los que seréis pobladores, vezinos y moradores destas mis baronías y lugares, para el qual efecto en el día de ayer también os mandé juntar y leher los capítulos, pauctos y condiciones con los quales entiendo poblar estas mis baronías, amonestandóos una y muchas vezes que si algo teníays que advertir, y que yo, sin daño y perjuhicio de mis successores en dichas baronías, lo podía hazer, lo advertiéseis, porque yo, en todo lo que buenamente podré hazer por vosotros, lo haré.¹⁹

Seguidament aquest senyor els va demanar que llegiren de nou la seua oferta de capítols i «dexó a las susodichas nombradas personas en su libertat para que lo confabulasen y tratasen entre sí». La resposta dels vassalls fou de no acceptar part de les condicions, la qual cosa no agradà en absolut al cavaller Vilarig qui declarava que «havéis vuelto unas respuestas tan fuera de su lugar que me he maravillado que personas de entendimiento como vosotros lo soys bolviesen tal respuesta».

En les hores següents continuaren les negociacions amb intervenció del notari procurador del senyor intentant fent de mitjancer i, segons l’acta, visibles mostres d’indignació per part del senyor, però finalment aquest abandonà l’església perquè el notari tornara a llegir els capítols:

y, haviéndoles leydo ya el primero y segundo capítulos, se levantaron en pie algunas de dichas personas y dixeron que para qué hera menester cansarse en pasar adelante en leher dichos capítulos, que ellos les tenían muy bien vistos y entendidos, y que si el señor no les hasía señores de montes y ríos, piedras arincadas y por arincar, y ser señores de yervas y árboles fructíferos y no fructíferos, y de las regalías y jurisdicción que le han pedido en el memorial de respuestas le an inviado por medio de Christóval Montoliu, notario, y demás cosas contenidas en el dicho memorial, no querían poblar sino coxer sus coxidas que tienen en las güertas y términos de dichas baronías, y bolverse cada huno a su tierra de donde havían venido. Y todos los demás en una vos se levantaron y dixeron que así lo querían.²⁰

Negociacions com aquestes són citades indirectament a altres llocs, com ara Alfara i Algímia de la Baronia, i deduïbles en casos en els quals se succeïren modificacions de la primera carta de poblament en un període relativament curt de temps. Aquest és el cas de Benilloba, amb una primera carta el 5 de setembre de 1611, i una de nova amb petites modificacions dos dies després, el dia 7; o el cas de l’alqueria de Benimeixís, al terme de Senyera, amb un primer document l’11 de juliol de 1611 i un segon amb poques modificacions datat al mes següent, el 26 d’agost concretament.

Així mateix, una altra diferència notable amb les cartes medievals és la molt habitual enumeració detallada dels primers veïns de la localitat, els quals juren acceptar les condicions i, normalment, en un document annex que trobem quant s’ha conservat la còpia notarial, fan homenatge de vassallatge al senyor. És evident, i hi ha documents que ho palesen en els registres notarials, com en els mesos següents o els anys immediats a una carta pobla continuaren fentse nous establiments de cases i terres a més famílies, la qual cosa no obsta perquè siga normal la llarga enumeració de noms i cognoms. Probablement en això va ajudar l’existència de negociacions prèvies amb els senyors, de tal manera que es feia una primera llista d’interessats, i també que són usuals els casos en què de forma directa o indirecta ens consta que aquests nous pobladors ja havien pres possessió de cases i terres mesos abans de l’atorgament de la carta pobla. El document que acabem d’exposar sobre les negociacions a Cirat així ho demostra: els nous veïns responen al senyor que, si no es posen d’acord, collirien allò que havien plantat eixe primer any i se’n tornarien als seus pobles d’origen.

També és significatiu d’aquestes cartes de poblament modernes la inclusió de les llargues i abundants garanties legals que s’atorguen les dues parts, habitualment escrites en llengua llatina i, això sí, amb una important similitud entre uns casos i altres. És evident que hi hagué algun tipus de formularis notarials a partir del 1609, que eren copiats, no sempre bé per cert, pels diversos notaris. No és fàcil reunirles en grups a partir d’aquests criteris, però sí hem vist casos en què podia deduirse l’existència de cadenes de models de carta pobla en aquesta part de les clàusules legals. En tot cas, i més enllà de formalismes administratius, una cosa que ressalta més que a l’època medieval és el caràcter de document pactat entre dues parts que tenen aquestes cartes de poblament. Per contra, i raonablement per la diferència d’època històrica, és pràcticament absent la referència a delimitacions territorials de la població, més necessària en el segle xiii en el context de la conquesta cristiana d’alÀndalus.

CRONOLOGIA

Com hem comentat abans, i es veu immediatament a la llista de cartes de poblament que publiquem, la gran majoria es concentren en un període molt breu de temps a partir de l’expulsió dels moriscos en la tardor de 1609. Aquest és un dels grans fets històrics dels valencians d’època moderna i que, en aquest cas, marcà un trencament humà, social i demogràfic d’envergadura que va generalitzar la necessitat de repoblament de les àrees rurals.

Tanmateix, ja abans d’aquesta data hi hagué la concessió i el pacte d’algunes altres cartes pobles. Només hem trobat vint-i-un textos, quasi la meitat en el període anterior a 1550 i la resta més concentrats en l’últim quart del segle xvi i els primers anys del xvii, repartits geogràficament arreu de les terres valencianes. La diversitat també caracteritza aquest grup de cartes ja que van alternant-se les que corresponen a modificacions de les condicions de poblament anteriors (Cortes de Pallars, Carlet i Benimodo, Matet, Xestalgar, Mascarell...), amb uns casos d’intents de fundar o refundar poblacions en la costa del nord de Castelló (Torreblanca, Orpesa, Benicàssim i Montornés) a les darreries del 1500. Així mateix és rellevant el fet que, per raons òbvies, en aquest grup es troben les darreres corresponents a comunitats de moriscos, sent l’última la concòrdia sobre reducció de censos a l’alqueria de Benicalaf, a la Vall de Segó, de l’any 1603.

El segon i fonamental cicle d’atorgament de cartes pobles és el del primer quart del segle xvii, a conseqüència del decret reial d’expulsió dels moriscos publicat a València el 22 de setembre de 1609 i dut a la pràctica durant els mesos immediats. En aquest sentit, i també en concordança amb els manaments reials, alguns senyors procediren molt ràpidament a atorgar les primeres cartes de poblament. La primera coneguda és la del 21 d’octubre de 1609 corresponent a Setla, una petita alqueria dins el terme de Muro del Comtat, atorgada per un cavaller local, Jeroni Nunyes, i recentment localitzada per Sergi Silvestre. En els dos mesos següents n’hi hagué vuit més, alguna també de petites localitats, com ara el Pujol, al terme de Benimuslem, o la del Lloc Nou de Benamira o de Sant Jeroni, atorgada el 8 de desembre pel monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Això podria fer pensar que la menor dimensió demogràfica de la localitat podia influir en la rapidesa de repoblar el lloc, però altres casos desmenteixen aquesta possibilitat. En novembre Josep Folch i Cardona, cavaller de l’orde d’Alcántara, repoblava en dos dies seguits les seues baronies de Serra i Ria, i Soneixa i Assuévar, i el 6 de desembre Francesc Figuerola, cavaller de Montesa, poblava la veïna baronia de Nàquera, totes elles poblacions de moriscos de mitjana entitat. I el cas més destacat és el de la carta pobla de la Valldigna i totes les seues localitats de moriscos, atorgada pel monestir cistercenc del mateix nom el 12 de desembre del mateix any.

A partir d’aquest moment la immensa majoria de les cartes de poblament, fins a dos terços de les que coneixem, foren atorgades en tres anys, de 1610 a 1612, però especialment concentrades el 1611: quaranta d’elles el primer any, cent vint-i-quatre l’any 1611, trenta-cinc l’any 1612, set el 1613 i quatre el 1614. El ritme, doncs, és el reflex del context polític del Regne de València arran de l’expulsió, de les pressions successives de la corona i els seus oficials regnícoles per potenciar el repoblament, i dels dubtes i dificultats en la pràctica per part dels senyors per aconseguir poblar de nou les seues baronies. L’interès de camperols valencians i de fora del regne per aconseguir terres per a les seues famílies, s’entrecreuava amb la desconfiança i recel per les condicions plantejades per la noblesa, amb especial preocupació sobre què anava a passar amb els deutes i censals pendents de les comunitats morisques, tal com reflecteixen les negociacions que s’han conservat. Això explica la lentitud del ritme d’atorgament durant l’any 1610 i que, només amb nous manaments, fins i tot amenaçadors, per part de la corona, finalment al llarg del 1611 esclatà la concessió de cartes pobles i es generalitzaren arreu del regne, especialment a partir del mes d’abril i durant la segona meitat de l’any, quan hi hagué dies que s’atorgaren fins a tres i quatre en la mateix jornada durant el mes de juliol.